La taula, les cadires, els plats, els gots, els coberts i l’ule.
Vacarisses, El Balcó de Montserrat, com l’anomenava el destacat historiador Antoni Flotats i Llagostera, el tiet Antonio, impulsor de la revista amb el mateix nom vinculada a la Parròquia del poble. Un destacat Imprevisible.
Un indret ple de racons meravellosos on possiblement vam trobar molts dels ingredients dels nostres somnis i del que som actualment.
Com en Ben Folds, jo també em considero afortunat en aquesta vida i també en deute amb aquesta terra, difícil de seduir però que m’ha donat més del que jo li podré donar mai.
Orgullós de ser un més dels estiuejants de Barcelona que arribàvem cada any per començar una nova aventura amb una certa por d’infant el primer dia de classe.
Enfrontàvem vergonyes, pors, incerteses d’un temps en què estàvem descobrint qui érem, per a poc a poc, anar creant els nostres mons fins que la festa major feia palès, amb el gran final, que s’acabaven les vacances i arribava el retorn. Amb ell, unes altres vides.
De tots els paisatges, em quedo amb el d’aquesta taula, que per a mi ho representa tot i és un bon resum del que allà va passar.
Gràcies a tots els que ho van fer possible i enhorabona als Imprevisibles que en teniu cura.