La porta d’un antic palauet al carrer Ataülf. El Montessori.
Just travessar-lo, unes escales de pedra amb baran de ferro pujaven fent una volta cap a l’esquerra fins a una porta entreoberta esperant que tots estiguéssim en fila per entrar. Aquesta ens conduïa a un rebedor, i a l’esquerra una sala que tenia un terra d’escacs, blanc i negre. Asseguts en cercle, encreuàvem els braços i recolzàvem el cap entre ells. Una senyoreta tocava el piano i ens preparava per entrar a l’aula.
Per mi aquell moment era màgic.
Després, deixàvem les bosses de roba brodades amb els nostres noms per mares incansables i agafàvem les bates que en cordar-se per darrere es feia imprescindible la col·laboració d’una companya.
Pura enginyeria educativa.
A través dels finestrals de l’aula, vèiem un jardí esplèndid, amb una font amb peixos que per a nosaltres era un gran llac ple de misteris i d’històries.
D’acord, potser ho exagero una mica.
En Lluís, en Fèlix, el Xavi o el Toni em poden esmenar la plana, però estic segur que també guarden records preciosos.
Jo em reservo el dret de presumir d’haver-los conegut allà, iniciant una història d’amor que durarà sempre.